He decidit reconciliar amb l'adolescent,
aquella que de vegades renego,
tampoc des del penediment.
Deixar la por, agafar la ràbia
en aquesta batalla pel temps;
el capital ens l’ha guanyada.
El temps el guanyem,
en les petites escletxes dels somriures
d’algun raig de sol, enmig de l’hivern
d’aquells que ens estimen, d’aquells que ens fan bé.
El temps és el que ens roben,
entre feines precàries o aturs indefinits.
Encongint el nous mons que portem als nostres cors,
ens roben la casa i ens roben el sòl.
Llàgrimes dels que estimes,
no s’aturen els plors:
als pobres ens maten,
de nostàlgia i tristor.
Se’n van els nostres:
de llargues guàrdies, per dir vida i no mort,
a la llarga soledat en una freda habitació.
Dols imposats,
pels gestors de la mort.
En terres infèrtils,
un desert immens de silenci.
Crits ofegats per la batalla del temps:
el temps que no tenim, el temps de l’incendi.
Submergits en la quotidianitat pandèmica,
salvats pel desig espontani de quelcom prohibit.
La impulsivitat domesticada,
el foc, en un instant, passa al temps de l’oblit.
L’era de la postveritat, ha cedit tant,
que s’ha trencat.
Com feres ferotges cansats de parlar,
volem fets: el nostre temps, la nostra sang.
Volem reviure els somnis,
sentir-nos part d’alguna cosa real.
Que el temps (s’)ens retorni,
“allò sòlid, que l’aire va esvair.”
Volem tombar el monstre;
capgirem els rellotges.
