Las simples cosas

Com canta Mercedes Sosa, he revisitat des d'una altra perspectiva aquells indrets on vaig estimar la vida. Alguns d'ells són territori, altres persones. On vaig patir, però també gaudir, i és des d'aquí que entens que sempre naveguem entre tensions. Què bé poder-les anar-les escollint i comprendre que tensions no és sinònim de violències.

Algunes persones han marxat, altres han aparegut i altres, senzillament, han canviat de lloc metafòric. Les imatges són l'espai i els objectes que m'agrada compartir amb les persones que estimo. I també, el cos, com allò que sosté el dia a dia i que he redescobert com a mirall de la meva força. I com diu la cançó:

Demórate aquí
En la luz mayor de este medio día
Donde trobaràs
Amb el pan al sol, la taula tendida

En la meva carpeta d'assumptes seriosos hi ha alguna cosa per mi. El directe m'ha fet transitar per uns moments de tristesa infinita, l'ambivalència més tensa i una pèrdua de control de la qual feia temps que fugia: el vertigen de prendre consciència de la pròpia veu. Ho diuen: no hi ha res que faci més per que mirar-se a una mateixa, i així és. He decidit, però, que vull seguir tenint paraula.

Creure'ns amb la possibilitat de decidir, és quelcom difícil fent una lectura "optimista, però ben informada", quan la realitat que ens envolta són un seguit de xantatges mermats d'esperit humanista, i ni tan sols, humanitari. És necessari mantenir l'esperança, l'esperança com aquella voluntat de saber que pel que lluitem té sentit. I és per això que sense els altres res d'això pot entendre's. Aquest viatge que és estimar-se, ha de ser necessari un acte compartit de transformació política en el combat de les nostres vides.

Que el descans ens retorni més forts, per a les companyes que necessitaran aturar-se a pensar. Que entre totes refarem les receptes. "La resposta col·lectiva no és possible o impossible: és necessària."

no partas ahora
Soñando el regreso
Que el amor es simple
Y a las cosas simples las devora el tiempo

25 de desembre

El fred ens ha donat una petita treva amb un sol de migdia que escalfava prou. 

Són dies per posar a prova la capacitat de (des)seducció de les grans imatges artifiocioses. Dies per governar la culpa i l'autojudici per no complir amb els cànons publicitaris de grans taules parades i harmonia sofisticada. 

Dies per trobar l'encant en l'escletxa, d'aprofitar que el temps s'atura, de mirar cap endins, que és un enfora també. Que l'animadversió, l'odi i el rebuig és reafirmin també en amor. De fer vives les dialèctiques, en molts dialectes. 

Ara bé, que la subversió de la norma no ens faci caure en el parany de la seva perpetuació. Un control per un altre, un judici intercanviat. Deixem-nos ser imperfectes. Deixem-nos que el temps ens governa pels qui tenim el privilegi de no comptar les hores en alguns dies comptats. 

Però, però, enrecordem-nos que l'artifici no només és imperatiu individual. Que hi ha un genocidi en directe. Que hi ha gent sense sostre. Que hi ha gent passant gana. Ara i els 365. I és evitable. Que la imperfecció no ens desresponsabilitzi. I que ningú sol quan no ho vol. Que el sol del migdia faci refracció d'esperança en un got d'aigua calenta.

Una treva de silenci per no oblidar el desig comunista.

Enyorarem l'estiu

 

Enyorarem l'estiu. A propòsit dels dubtes entre la realitat i la ficció que generen els records, enyorarem l'estiu. Un moment de calidesa i seguretat idealitzada per nosaltres.

Restarem els dies perseguint espurnes de sol i rastres d'aigua amb sal per la pell. La insatisfacció d'allò que mai arriba serà motiu de desesperança, i alhora, motor. La contradicció és el motor de la història, i nosaltres en som una petita part. L'aire calent se'ns escaparà entre els dits, fent trontollar portes i finestres. Les cortines de tela, somriuen al seu pas. 

I després d'unes quantes tardes aprendrem que no hi ha res més difícil que acomiadar-se d'un miratge. Acomiadar-se de l'estiu somiat, perquè no arriba, perquè se'n va. I amb ell, la part de tu que l'espera. I en aquest intercanvi d'enyorances, perdrem per segons la identitat, amb absoluta tristesa. I de sobte, estimarem l'hivern del present, acceptant les escletxes que vas deixar aquell estiu dels noranta.

Literalment: "Fent camí"

A diferència d'altres moments de l'any, ha estat el conflicte el que m'ha reivindicat a mi aquest estiu, i no a l'inrevés. Les merescudes, i alhora arbitràries, vacances acostumen a marcar els períodes productius de l'any. En el meu cas han capgirat l'automatisme relacional de sentit, oferint-me la possibilitat d'anar encadenant plans meravellosos amb persones boniques de platja, muntanya i converses sense fi. 

La culminació del període latent, ja que setembre i les seves formes sempre hi és, allà, molt present, han estat els dies de gaudir de la calma, la cuina i la consciència del meu propi cos. Els moments necessaris que, quan sobrepassen lleugerament el llindar personal de la tolerància al món interior, comencen a irrompre en un seguit de sentiments que, veritablement, marcaran la direcció del setembre. 

Lluny d'inscriure un fragment de la novel·la l'estiuenca, la qual ha perdut per casa entre els apunts que pertoquen a l'època d'activitat intel·lectual, recordem aquest estiu com una vida en tres setmanes. Un recorregut circular que ens retorna al punt de partida estival i que, des del descans, que no és menor, ens recorda els conflictes en els quals estem immerses i ens travassen. Allò que ens fa nosaltres, fre i motor, les nostres contradiccions. 

Som una part fonamental del paisatge i les seves transformacions.

Solitud

 

A l'estiu la llum penetra fins el fons de la cova. El celobert i les escletxes de llum pels passadissos, reflexes en la terra enrajolat, arriben fins les cuines. Cubicles connectats per dues finestres que connecten una realitat amb l'altre, fent-les una mateixa.

La llum apagada, estalviar-se els rebuts, o com si els fluorescents escalfessin encara més el que encara no han fet els fogons. Els sorolls quotidians esdevenen silencis, quan per sort extraordinària, només s'escolta el vidre contra el metall, o la fusta contra l'acer. Un foc prestat. A foc lent les solituds es troben.

Uns cabells canosos es deixen entreveure com si em fessin de mirall. Em giro i la veig, i el veig, ia tants de nosaltres. Com si de sobte s'expliqués un secret a veus: l'única diferència entre nosaltres és la quantitat de ceba, totes plorem.

Costumisme primaveral

Tothom hauria de poder gaudir del sol, de plantar flors.

De mirar-se a si mateixa en un sospir, a trenc d'alba,
o de mirar a l'horitzó un migdia de claror.
Estendre la roba, com qui esten les penes i el dol,
l'olor de la roba és barreja amb el fill.

La disputa pel temps propi és una contradicció,
capital-treball, qui cuida, com i quan.
Encendre els fogons, cremar a foc lent la por.
Mirar als ulls la por, trencar a plorar per algun record,
hores després dibuixar un somriure,

per una escletxa de segons,
a casa hi ha milers de móns,
que et fan sentir escalfor,
sabent que hi ha petits costums que ens fan,
com som.

Racó antifeixista napolità

La ciutat del joc de llums. On "plores dues vegades: a l'arribar, i al marxar". Entre el murmuri de les veïnes i el desordre, poetes que canten cançons i pares que parlen de la seva identitat. Entre un cel omplert de pólvora i foc per celebrar que alguna cosa acaba, i d'altres comencen. Per celebrar que en algun moment les famílies estan juntes, ja que moltes estan obligades a marxar. De passió pel que la terra del Vesuvi els hi dona i l'artesania de cuinar-ho. De mites i llegendes. De veritats. Llums i ombres del que un dia van ser, i el que ha estat pres. Del que son.

Ens han obert les portes de@csoa_officina99, un projecte autogestionat amb els seus orígens l'any 1991. Des de la perifèria industrial napolitana és genera contracultura antifeixista al voltant d'una proposta cultural alternativa. Anys enrere amb un dial de ràdio pròpia, Radiolina, un taller de serigrafia i de revelatge de fotografies. Actualment, activen els fogons i organitzen trobades al voltant de la cultura soundsystem, per facilitar l'expressió política de molts joves napolitans i de la regió de Campania.

A través d'una conversa ens expliquen com és difícil consolidar un projecte quan tot el jove es veu abocat a migrar per la manca de feina i la precarietat. Ens expliquen com fan aliances amb les veïnes a través de campanyes per lluitar contra els "barris-abocadors" perifèrics. Entre napolitans coincideixen com des de petits els ensenyen a parlar "bé" en italià, per contra del napolità i com s'estigmatitza la seva cultura, parlant de la falsa nació italiana.

Amb escasses paraules en italià, els convidem a visitar-nos i a compartir una altra estona en català.

Per la resistència antifeixista arreu, tota la solidaritat.

Del projecte va néixer el grup de@99posseofficial