El fred ens ha donat una petita treva amb un sol de migdia que escalfava prou.
Són dies per posar a prova la capacitat de (des)seducció de les grans imatges artifiocioses. Dies per governar la culpa i l'autojudici per no complir amb els cànons publicitaris de grans taules parades i harmonia sofisticada.
Dies per trobar l'encant en l'escletxa, d'aprofitar que el temps s'atura, de mirar cap endins, que és un enfora també. Que l'animadversió, l'odi i el rebuig és reafirmin també en amor. De fer vives les dialèctiques, en molts dialectes.
Ara bé, que la subversió de la norma no ens faci caure en el parany de la seva perpetuació. Un control per un altre, un judici intercanviat. Deixem-nos ser imperfectes. Deixem-nos que el temps ens governa pels qui tenim el privilegi de no comptar les hores en alguns dies comptats.
Però, però, enrecordem-nos que l'artifici no només és imperatiu individual. Que hi ha un genocidi en directe. Que hi ha gent sense sostre. Que hi ha gent passant gana. Ara i els 365. I és evitable. Que la imperfecció no ens desresponsabilitzi. I que ningú sol quan no ho vol. Que el sol del migdia faci refracció d'esperança en un got d'aigua calenta.
Una treva de silenci per no oblidar el desig comunista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada