La remor suau del buit del silenci,
els pensaments que ressonen sense fi,entre el verd, la roca i fulles color vi.
El pes de la història, camins d'exili.
Camins de vida que conegueren la mort.
Ara jo, fent memòria i fugint de tot,
parlo amb les paraules que no ha pogut callar el vent.
He arribat fins a elles, però encara resten les antigues carlines. Tornarem sabent que és qüestió de temps.
I és la remor suau del buit del silenci que ens indica que res no és quiet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada