A diferència d'altres moments de l'any, ha estat el conflicte el que m'ha reivindicat a mi aquest estiu, i no a l'inrevés. Les merescudes, i alhora arbitràries, vacances acostumen a marcar els períodes productius de l'any. En el meu cas han capgirat l'automatisme relacional de sentit, oferint-me la possibilitat d'anar encadenant plans meravellosos amb persones boniques de platja, muntanya i converses sense fi.
La culminació del període latent, ja que setembre i les seves formes sempre hi és, allà, molt present, han estat els dies de gaudir de la calma, la cuina i la consciència del meu propi cos. Els moments necessaris que, quan sobrepassen lleugerament el llindar personal de la tolerància al món interior, comencen a irrompre en un seguit de sentiments que, veritablement, marcaran la direcció del setembre.
Lluny d'inscriure un fragment de la novel·la l'estiuenca, la qual ha perdut per casa entre els apunts que pertoquen a l'època d'activitat intel·lectual, recordem aquest estiu com una vida en tres setmanes. Un recorregut circular que ens retorna al punt de partida estival i que, des del descans, que no és menor, ens recorda els conflictes en els quals estem immerses i ens travassen. Allò que ens fa nosaltres, fre i motor, les nostres contradiccions.
Som una part fonamental del paisatge i les seves transformacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada