El blau marí de les ombres aquàtiques, l'escuma s'accelera a cada tornada, fent una cursa per veure quina petita cresta arribarà primer a acaronar-te els dits dels peus.
El darrers sospirs del sol brillant criden,
xoquen contra la pedra rogenca que sustenta els cops de la mar a cada hora. Llueixen els racons a les roques, i et sorprèn un petit raig de sol als ulls, distracció de les paraules.
Respiren les corones verdes dels pins. Es balancegen com les onades davant la brisa del capvespre, entre els crits dels petits jugant i les converses tranquil·les de les que han observat molts anys aquella platja.
Una instantània transporta, una instantània et fa ser, una instantània és resposta a una concreció mil·limètrica que contrasta amb la varietat d'il·lusions, somnis i històries que ella mateixa i pot donar.
I aquí, en aquest moment, som conscients de qui som, som conscients d'on venim i ens podem permetre imaginar com volem anar per a que, al cap d'uns anys: les crestes ombrívoles ballin, les roques brillants parlin i les fulles vives tremolin. I, per suposat, que totes, totes, hi puguem jugar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada