Las simples cosas

Com canta Mercedes Sosa, he revisitat des d'una altra perspectiva aquells indrets on vaig estimar la vida. Alguns d'ells són territori, altres persones. On vaig patir, però també gaudir, i és des d'aquí que entens que sempre naveguem entre tensions. Què bé poder-les anar-les escollint i comprendre que tensions no és sinònim de violències.

Algunes persones han marxat, altres han aparegut i altres, senzillament, han canviat de lloc metafòric. Les imatges són l'espai i els objectes que m'agrada compartir amb les persones que estimo. I també, el cos, com allò que sosté el dia a dia i que he redescobert com a mirall de la meva força. I com diu la cançó:

Demórate aquí
En la luz mayor de este medio día
Donde trobaràs
Amb el pan al sol, la taula tendida

En la meva carpeta d'assumptes seriosos hi ha alguna cosa per mi. El directe m'ha fet transitar per uns moments de tristesa infinita, l'ambivalència més tensa i una pèrdua de control de la qual feia temps que fugia: el vertigen de prendre consciència de la pròpia veu. Ho diuen: no hi ha res que faci més per que mirar-se a una mateixa, i així és. He decidit, però, que vull seguir tenint paraula.

Creure'ns amb la possibilitat de decidir, és quelcom difícil fent una lectura "optimista, però ben informada", quan la realitat que ens envolta són un seguit de xantatges mermats d'esperit humanista, i ni tan sols, humanitari. És necessari mantenir l'esperança, l'esperança com aquella voluntat de saber que pel que lluitem té sentit. I és per això que sense els altres res d'això pot entendre's. Aquest viatge que és estimar-se, ha de ser necessari un acte compartit de transformació política en el combat de les nostres vides.

Que el descans ens retorni més forts, per a les companyes que necessitaran aturar-se a pensar. Que entre totes refarem les receptes. "La resposta col·lectiva no és possible o impossible: és necessària."

no partas ahora
Soñando el regreso
Que el amor es simple
Y a las cosas simples las devora el tiempo

25 de desembre

El fred ens ha donat una petita treva amb un sol de migdia que escalfava prou. 

Són dies per posar a prova la capacitat de (des)seducció de les grans imatges artifiocioses. Dies per governar la culpa i l'autojudici per no complir amb els cànons publicitaris de grans taules parades i harmonia sofisticada. 

Dies per trobar l'encant en l'escletxa, d'aprofitar que el temps s'atura, de mirar cap endins, que és un enfora també. Que l'animadversió, l'odi i el rebuig és reafirmin també en amor. De fer vives les dialèctiques, en molts dialectes. 

Ara bé, que la subversió de la norma no ens faci caure en el parany de la seva perpetuació. Un control per un altre, un judici intercanviat. Deixem-nos ser imperfectes. Deixem-nos que el temps ens governa pels qui tenim el privilegi de no comptar les hores en alguns dies comptats. 

Però, però, enrecordem-nos que l'artifici no només és imperatiu individual. Que hi ha un genocidi en directe. Que hi ha gent sense sostre. Que hi ha gent passant gana. Ara i els 365. I és evitable. Que la imperfecció no ens desresponsabilitzi. I que ningú sol quan no ho vol. Que el sol del migdia faci refracció d'esperança en un got d'aigua calenta.

Una treva de silenci per no oblidar el desig comunista.

Enyorarem l'estiu

 

Enyorarem l'estiu. A propòsit dels dubtes entre la realitat i la ficció que generen els records, enyorarem l'estiu. Un moment de calidesa i seguretat idealitzada per nosaltres.

Restarem els dies perseguint espurnes de sol i rastres d'aigua amb sal per la pell. La insatisfacció d'allò que mai arriba serà motiu de desesperança, i alhora, motor. La contradicció és el motor de la història, i nosaltres en som una petita part. L'aire calent se'ns escaparà entre els dits, fent trontollar portes i finestres. Les cortines de tela, somriuen al seu pas. 

I després d'unes quantes tardes aprendrem que no hi ha res més difícil que acomiadar-se d'un miratge. Acomiadar-se de l'estiu somiat, perquè no arriba, perquè se'n va. I amb ell, la part de tu que l'espera. I en aquest intercanvi d'enyorances, perdrem per segons la identitat, amb absoluta tristesa. I de sobte, estimarem l'hivern del present, acceptant les escletxes que vas deixar aquell estiu dels noranta.

Literalment: "Fent camí"

A diferència d'altres moments de l'any, ha estat el conflicte el que m'ha reivindicat a mi aquest estiu, i no a l'inrevés. Les merescudes, i alhora arbitràries, vacances acostumen a marcar els períodes productius de l'any. En el meu cas han capgirat l'automatisme relacional de sentit, oferint-me la possibilitat d'anar encadenant plans meravellosos amb persones boniques de platja, muntanya i converses sense fi. 

La culminació del període latent, ja que setembre i les seves formes sempre hi és, allà, molt present, han estat els dies de gaudir de la calma, la cuina i la consciència del meu propi cos. Els moments necessaris que, quan sobrepassen lleugerament el llindar personal de la tolerància al món interior, comencen a irrompre en un seguit de sentiments que, veritablement, marcaran la direcció del setembre. 

Lluny d'inscriure un fragment de la novel·la l'estiuenca, la qual ha perdut per casa entre els apunts que pertoquen a l'època d'activitat intel·lectual, recordem aquest estiu com una vida en tres setmanes. Un recorregut circular que ens retorna al punt de partida estival i que, des del descans, que no és menor, ens recorda els conflictes en els quals estem immerses i ens travassen. Allò que ens fa nosaltres, fre i motor, les nostres contradiccions. 

Som una part fonamental del paisatge i les seves transformacions.

Solitud

 

A l'estiu la llum penetra fins el fons de la cova. El celobert i les escletxes de llum pels passadissos, reflexes en la terra enrajolat, arriben fins les cuines. Cubicles connectats per dues finestres que connecten una realitat amb l'altre, fent-les una mateixa.

La llum apagada, estalviar-se els rebuts, o com si els fluorescents escalfessin encara més el que encara no han fet els fogons. Els sorolls quotidians esdevenen silencis, quan per sort extraordinària, només s'escolta el vidre contra el metall, o la fusta contra l'acer. Un foc prestat. A foc lent les solituds es troben.

Uns cabells canosos es deixen entreveure com si em fessin de mirall. Em giro i la veig, i el veig, ia tants de nosaltres. Com si de sobte s'expliqués un secret a veus: l'única diferència entre nosaltres és la quantitat de ceba, totes plorem.

Costumisme primaveral

Tothom hauria de poder gaudir del sol, de plantar flors.

De mirar-se a si mateixa en un sospir, a trenc d'alba,
o de mirar a l'horitzó un migdia de claror.
Estendre la roba, com qui esten les penes i el dol,
l'olor de la roba és barreja amb el fill.

La disputa pel temps propi és una contradicció,
capital-treball, qui cuida, com i quan.
Encendre els fogons, cremar a foc lent la por.
Mirar als ulls la por, trencar a plorar per algun record,
hores després dibuixar un somriure,

per una escletxa de segons,
a casa hi ha milers de móns,
que et fan sentir escalfor,
sabent que hi ha petits costums que ens fan,
com som.

Racó antifeixista napolità

La ciutat del joc de llums. On "plores dues vegades: a l'arribar, i al marxar". Entre el murmuri de les veïnes i el desordre, poetes que canten cançons i pares que parlen de la seva identitat. Entre un cel omplert de pólvora i foc per celebrar que alguna cosa acaba, i d'altres comencen. Per celebrar que en algun moment les famílies estan juntes, ja que moltes estan obligades a marxar. De passió pel que la terra del Vesuvi els hi dona i l'artesania de cuinar-ho. De mites i llegendes. De veritats. Llums i ombres del que un dia van ser, i el que ha estat pres. Del que son.

Ens han obert les portes de@csoa_officina99, un projecte autogestionat amb els seus orígens l'any 1991. Des de la perifèria industrial napolitana és genera contracultura antifeixista al voltant d'una proposta cultural alternativa. Anys enrere amb un dial de ràdio pròpia, Radiolina, un taller de serigrafia i de revelatge de fotografies. Actualment, activen els fogons i organitzen trobades al voltant de la cultura soundsystem, per facilitar l'expressió política de molts joves napolitans i de la regió de Campania.

A través d'una conversa ens expliquen com és difícil consolidar un projecte quan tot el jove es veu abocat a migrar per la manca de feina i la precarietat. Ens expliquen com fan aliances amb les veïnes a través de campanyes per lluitar contra els "barris-abocadors" perifèrics. Entre napolitans coincideixen com des de petits els ensenyen a parlar "bé" en italià, per contra del napolità i com s'estigmatitza la seva cultura, parlant de la falsa nació italiana.

Amb escasses paraules en italià, els convidem a visitar-nos i a compartir una altra estona en català.

Per la resistència antifeixista arreu, tota la solidaritat.

Del projecte va néixer el grup de@99posseofficial

Vida de realitat

 

La vida de realitat, que no la vida real, et sorprendrà durant el sospir de sol caient. Aquell moment, que ho pot ser qualsevol, quan t'hauràs aturat, quan hauràs estat conscient del que ha costat arribar fins aquí, serà la vida de realitat. Un bany de realitat, un bany de sol, i això no voldrà dir ser conscient de la duresa de la vida, que la vida en si, no n'és de dura, ho és aquest treball esclau de cada dia. Un bany de realitat, un bany de sol voldrà dir saber qui ets, que el de la cavitat de formigó del teu costat és el mateix, i que juntes, feu l'únic paisatge possible. Cremem el cel, com la tardor.

Crònica del Perú

Durant una conversa amb M. ens explica que el seu tiet s'ha presentat per alcalde de Tarapoto. Un cop a govern va rebre ofertes d'inversió de diverses empreses estrangeres al territori. Al negar-se va rebre amenaces de les empreses conformes li farien pagar la negativa a la seva família. Davant d'això, decideix retirar-se del càrrec, ja que és nega a treballar amb aquestes empreses i que busquen a la zona.

[...] Recorda un aixecament de tota la regió de San Martín anys enrere per la pujada de preus del combustible, problema que encara els afecta per la inflació. Es queixa que, a diferencia de Iquitos, els quals estan alliberats de l'impost del carburant, ells paguen moltíssim. Alhora les mesures del govern fa que ells paguin molt cars alguns aliments que es produeixen a la mateixa zona de la selva de San Martín. El turisme és regula una base de licitacions de les diferents empreses per diferents zones.

[...] El suport a Keiko és molt present a la regió de San Martí. Em comenta que això és fruit del conflicte armat de la dècada dels 90, on a la zona nord tenia una alta presentació el MRTA. Precisament, aquests, tenien el control sobre la zona de la Sauce Cocha.

Diari de viatge en procés.

[...] conversant amb Y., ressalta com la societat peruana no estava i no està preparada per segons quines idees, recordant el pensament d'en Mariategui. Això transporta la conversa al voltant de l'avortament i ens comenta que encara no són un país madur per a instaurar-ho de forma pública i segura. Actualment, per llei, està permès en cas de violació i minoria d'edat, i tot i així no s'aplica perquè molts casos queden desestimats per part del poder judicial. La realitat són moltes morts de dones per avortaments clandestins en condicions deplorables. Com sempre, una guerra contra les dones pobres. [...]

Divendres, 16 de setembre, una marxa convocada per la CGTP (Confederació General dels Treballadors del Perú) contra la cura de la vida i per unes condicions de vida digna per a les persones treballadores del Perú, afirmant-se així com un sindicat classista i combatiu. Hi assisteixen diferents sectors com la indústria tèxtil, treballadors de la llar, treballadors sanitàries, professorat de la universitat, entre altres. Són diverses les dones que porten els megàfons durant la marxa, animant amb crits de lluita.

"«Los amarillos de la burguesía no entran ni entraran jamás para nada en nuestros cálculos.» Y lo confirma al incluir en los fines del CGTP: «desarrollar la conciencia de los obreros»" (Mariategui: Unidad de pensamiento y acción, 1986)

A inicis del mes de setembre havíem estat a Lima, allotjades a casa d'uns familiars de la núvia. Durant un sopar, conversant ja entre amigues i les filles, més petites, de la casa, reflexionem sobre com les necessitats crean a una persona, ia la humanitat en el seu conjunt. Del que semblava una conversa quotidiana saltem a un plànol més filosòfic i la Z. situa una frase, que a mesura que passin els dies se'ns anirà contextualitzant sola gràcies a parents casualitats: "Yo, soy hechura de mi madrastra". 

Pocs dies abans de la primera cerimònia, passejant per Ica, penetro en un petit laberint de llibres apilats fins el cel. Aparentment, tot semblen llibres del curs escolar. Però deixant perdre's la mirada pels racons, trobo un llibre de poesia de César Vallejo ple de pols a l'alçada dels meus genolls. L'agafo ràpidament, i just al darrere em trobo La Mare, de Maksim Gorki, símptoma que també hi havia llibres d'una bona escola. Un cop marxo de la botiga amb les meves compres fetes, el llibreter em diu: "Señorita, li gusta leer no?" -al que li responc- "Hombre, pues no tot". 

"Sólo lo bueno" - diu, mentres ens mirem rient.

Encara em crida l'atenció una última fila de llibres que es troba a l'exterior de la porta. Agafo el primer llibre ia la contraportada, la primera frase que hi llegeixo és: "Yo, soy hechura de mi madrastra". I, ràpidament, torno cap a el llibreter a preguntar pel preu d'aquest darrer llibre Sense dubtar-ho no me'l deixa pagar i diu que me'l regala i que vol fer-me aquest present.

Aquest llibre és El Sexto (1961) de José María Arguedas, escriptor antropòleg peruà, on narra la seva experiència carcelària al penal que ocupava aquest mateix nom. Ell va ser empresonat per una acció protesta a la Universitat de Sant Marco davant la visita d'un representant del feixista Mussolini, sota la dictadura de Benavides.

En un dels seus testimonis, més enllà de El Sexto, diu:

"Voy a fer-les una confessió un poc curiosa: jo soy hechura de mi madrastra. Mi madre murió cuando yo tenía dos años y medio. Mi pare es casó en segundas nupcias con una mujer que tenía tres hijos; servidumbre indígena y el tradicional menosprecio e ignorancia de lo que era un indio, y como a mí me tenía tanto desprecio y tanto rencor com a los indios, decidió que havia de viure amb ells en la cuina, comer y dormir allí [...] Pero algo de triste y de poderoso al mismo tiempo ha de tener el consuelo que los que sufren dan a los que sostienen más de la naturaleza: ternura y el amor sin límites de los indios, el amor que se tienen entre ellos mismos y que los tienen a la naturaleza, a las montañas, a los ríos, a las aves y el odio que tenían a quienes, casi inconscientemente, y como una especie de mandato Supremo, les hacían padecer. Mi niñez va quemada entre el fuego y el amor".

Aquesta experiència que va generar una contradicció sobre l'autor respecte la cultura andina i la colonització en la seva infantesa, ens serveix avui per pensar-nos en present. Concretament, a les amigues peruanes, i de forma general, a totes per reconèixer una història, saber-nos en ella i pensar en un futur a cada context, en un principi com a futur a cada context. paraules també és un regal sobre la història de les persones que ens han acollit en aquesta experiència compartida

. (7 Ensayos, Mariategui)

Les imatges, d'un dia ben especial, on juntes vam fer unes ofrenes a la muntanya. Desitjos, molts, entre ells, la llibertat dels pobles.

Setembre 2023

Salvar el paisatge

El blau marí de les ombres aquàtiques, l'escuma s'accelera a cada tornada, fent una cursa per veure quina petita cresta arribarà primer a acaronar-te els dits dels peus.

El darrers sospirs del sol brillant criden,

xoquen contra la pedra rogenca que sustenta els cops de la mar a cada hora. Llueixen els racons a les roques, i et sorprèn un petit raig de sol als ulls, distracció de les paraules.

Respiren les corones verdes dels pins. Es balancegen com les onades davant la brisa del capvespre, entre els crits dels petits jugant i les converses tranquil·les de les que han observat molts anys aquella platja.

Una instantània transporta, una instantània et fa ser, una instantània és resposta a una concreció mil·limètrica que contrasta amb la varietat d'il·lusions, somnis i històries que ella mateixa i pot donar.

I aquí, en aquest moment, som conscients de qui som, som conscients d'on venim i ens podem permetre imaginar com volem anar per a que, al cap d'uns anys: les crestes ombrívoles ballin, les roques brillants parlin i les fulles vives tremolin. I, per suposat, que totes, totes, hi puguem jugar.

El Perelló 2023

Exili

La remor suau del buit del silenci,

els pensaments que ressonen sense fi,
entre el verd, la roca i fulles color vi.

El pes de la història, camins d'exili.
Camins de vida que conegueren la mort.
Ara jo, fent memòria i fugint de tot,
parlo amb les paraules que no ha pogut callar el vent.

He arribat fins a elles, però encara resten les antigues carlines. Tornarem sabent que és qüestió de temps.
I és la remor suau del buit del silenci que ens indica que res no és quiet.

Espinavell 2023

La veritat es revela amb les flors

Sentències innocents, saviesa inconscient.

Condemnem la nostra experiència al no reconeixement.
Ficció repetida, mil cops compartida,
la ciència i la tècnica no compta amb vosaltres,
poseu-hi l'esforç tot i que no hi sereu narrades.

Els grans homes amb renom
diuen que nosaltres no en sabem.
Que no sabem que ens convé
com qui no coneix del joc, el tauler.

-Us traurem la plusvàlua.
Tindreu el disseny neuròtic d'allò que no hi és.
Desdibuixar allò conjunt oblidant que som baules.
-No oblideu, però, que som vius,
amb la recança subtil d'escollir les paraules,
per refer(nos) la veritat oblidada.

Nosaltres no sempre parlem
amb paraules grandiloqüents.
Tenim converses sobre les flors al balcó,
com s'ha encarit el pernil i el sabó,
enyorem la calor de quan comença el temps del meló.

Nosaltres parlem.
Parlem d'economia real,
la que fem amb els nostres mans.
Realitat quotidiana:
"Avui han cobrat les pensions,
les cues seran ben llargues".

Nosaltres parlem.
Parlem d'economia real,
com gaudir del temps, és una cursa d'obstacles.
Realitat quotidiana:
"L'àvia està malalta,
és ben sola, ningú pot cuidar-la"

Nosaltres parlem.
I mentre parlem podrem reprendre l'espai i el temps.
La paraula sincera, i lluita incansable
per reconèixer entre els relats la necessitat comunal.
Si nosaltres som nosaltres,
la paraula és: llibertat.

2023

Gotes

Una, dues, tres gotes d'aigua.

Tres gotes d'aigua al cub:
gotes que es multipliquen,
o humitat emmagatzemada.

Humitat que rellisca, lentament,
Per les fulles d'un arbre,
Un arbre inquiet,

per una brisa matinera,
que despentina als gasteròpodes,
quan van lliscant per l'era.

Un, dos, tres cargols.
Tres cargols carregats pel que els salva:
Qui portes els records,
com una closca daurada.

Una cuirassa d'or, banyada
On amagar-se ben ràpida
ment, que la veritat t'atrapa,

com una brisa matinera,
que despentina als gasteròpodes,
fugint del passat amb delicadesa.

Un, dos, tres components.
Tres components que es filtren com l'aigua:
Memòria, emocions i circumstàncies,
a l'esquena carregades.

Equipatge acompanyant,
i per absència de pluja ens costa pensar:
Quanta complicitat amb tres cargols!

com una brisa matinera,
que despentina als que ens sabem portadors de la història,
que portem l'acció al destí i una il·lusió tafanera.

2023